«Les portes ens permeten deixar enrere un món per a entrar en un altres de nou, o almenys fan possible que es produeixi aquesta il·lusió. Rafael Patxot es va fer dur la porta de la biblioteca de la casa de Sant Feliu de Guíxols a l’exili. La porta, justament la part més pública que s’obre, tanmateix, a l’àmbit més privat. La biblioteca de Patxot era un món fet a mida, el temple d’intimitat on havia anar agrupant tots els tresors, alguns eren obra del patrocini que duia a terme, d’altres, simples objectes de devoció personal. Potser el fet d’endur-se la porta a la residència de Suïssa era la manera que tenia de crear la il·lusió que el món que havia hagut de deixar enrere no havia desaparegut, que a través de la porta de Ginebra podia veure el seu temple a Barcelona. De la mateixa manera que cada una les portes ens ha permès entreveure els diversos mons que formen l’univers de Rafael Patxot, l’univers del mecenes, del científic, de l’insubornable, de l’empresari malgré lui, del treballador discret, de l’humanista, de l’exiliat: però, sobretot, l’univers de l’home.»